… i muntanya

I esteu tots i falta una cadira, una
cadira per albergar totes aquelles coses que ens han fet, perquè
som molt més que carn i ossos, i bona part del nostre “jo”,
està format per totes aquelles coses que hem viscut junts, ben
junts (ja ho canta Raimon).
[@more@]

No sobrarà cap espai, tot aquell
espai corporal que hui no puc gaudir, està complet per raons
per parlar, riure, plorar entendre’s, sense oblidar aquelles que ens
han fet perdre els papers i ens han conduit a realitzar coses que ara
mateix òbviament no faríem. Ens vam deixar portar per
coses sense pensar molt perquè era el que volíem però
no vam continuar per aquest camí ja que ens havíem
quedat amb l’arbre, sense mirar el bosc, hem sabut retornar el riu
al seu cabdal, sense necessitat de cap transvasament (ni del Xúquer,
ni del Vinalopó). I no hem d’oblidar totes estes coses, perquè
són les que ens fan continuar, les que ens fan més
forts.

Perquè la simple decisió
d’elecció d’unes sabates, pot ser la decisió més
gran, perquè a voltes, fer que escoltes és millor que
escoltar, perquè la sang d’orxata moltes vegades és
millor, i voldràs canviar el que tens pel que tinc, i jo el
que tinc pel que tens. Perquè som capaços de canviar
això de què el silenci siga mal i convertir-lo en la
millor conversa, i anar a matar-se, i fer de les bales pètals
de girasols.

I ara, després de tants anys t’adones que el que estaves
dient, ho deies malament, però no et preocupa perquè el
missatge arribava, i perquè estimar hi ha moltes maneres, i no
hem de tindre por de dir la paraula, perquè ens fa més
lliures

Com l’amor, com el foc, com la veu, com
la llum. Posem vint-i-una com (també canta i…) enumera
Alains Morissete
, vint-i-una raons per continuar estimant-se, dos
flames i un desig. Fes el que vulgues.



This entry was posted in Dalt del més amunt. Bookmark the permalink.

Comments are closed.