Caminava al costat del tramvia…

Caminava cansat per una València que justament acabava de despertar, als bars començaven a servir els primers desdejunis,  una furgoneta blanca, amb una imatge de la patrona de la ciutat i un cartell d’un diari que afortunadament ja fa temps va tancar, repartia euros i mig de mentides, a color, en blanc i negre, litres de tinta destinats a contaminar la ment de milers de persones.

Tot començava a
funcionar, ell en canvi, anava cap a casa, el seu dia acabava justament quan
començava el posterior, feia minuts que havia deixat a la gent que l’acompanyava
a un local de l’avinguda de Jacint Benavent, hui no tenia la intenció d’ajudar
a baixar la persiana i havia fet camí per l’avinguda del port, l’avinguda d’Aragó
i Vicent Saragossà.

Els primers
tramvies buits començaven a anar amunt i avall, ell mentrestant pensava en una
conversa que havia tingut hores abans, i semblava mentida, però la vida seguia,
i aquella nit que no estava, va pensar que s’anava a tornar a inventar el
final, ella tornava i no es separaven més, li diria que el besarà i al donar-li
la mà, escoltarien violins, o alguna cosa semblant, li cantava A. Sanz pel cap.

Les primeres
furgonetes dirigien la roba al mercat de Benimaclet, a la porta de l’edifici et
creuaves amb la gent que anava a treballar, m’entres pensaves que era hora d’acabar
allò, començar una altra cosa i deixar d’històries inventades, era l’hora d’apagar
al TV.



This entry was posted in Dalt del més amunt. Bookmark the permalink.

Comments are closed.