El meu veïnat, senyora Báñez.

 

Senyora Báñez s’ha fet pública la seua demanda a la ciutadania de “delatar” al veïnat, família i amics sobre la seua situació laboral. D’entrada ens recorda a llistes, que ens quedarem en les més recents per tal de suavitzar la cosa, com les de Felip Puig que buscava l’ajuda per identificar a qui atempta contra “la pau social”, com sabem aquelles sense participació ciutadana no tenen èxit i a hores d’ara encara no coneguem el rostre de l’autor material del cas Quintana. I és per això, perque vull que triomfe la seua iniciativa que em dispose a ajudar.

Senyora Báñez, el meu veïnat és molt gran i trobem moltes situacions, funcionàries amb sous retallats i jornades laborals allargades, i d’aquestos són dels millors casos. Famílies agrupades, és a dir, una família que acull altres dos després de que aquestes hagen estat desnonades per un banc que li sobren immobles i no para de tenir beneficis anualment sense contar amb les ajudes que rep del seu govern.

També hi ha aturades, si és la seua preocupació, de totes les maneres, aturades després d’haver estat treballant anys a la funció pública on ara s’ofereix un pitjor servei, i sempre òbviament a costa dels ciutadans. També aturades que treballaven per compte aliè, aquestes en més d’un cas estan tots els membres de la família aturats, d’altres es mantenen amb el “minijob” si ho vol suau, o el treball de merda, si ho vol clar, que té estacionalment el jove de la família.

I pensarà, ningú treballa? Si, també tenim la sort de tindre veïns treballant, alguns a l’estranger, altres ací, i altres treballant però dedicant íntegrament el seu sou als medicaments que necessita el seu fill ja que després de retirar les ajudes a la dependència el sou d’explotada l’han de dedicar íntegrament a cobrir unes necessitats que qualsevol estat hauria de cobrir.

D’ajudes se’n troben moltes a faltar, la veïna del tercer fa temps que no ix de casa, des de que tancaren l’oficina d’atenció a la víctima de la violència de gènere no alça el cap, en un temps, podria adquirir l’status de víctima també de l’estat, però ja ho veu senyora ministra, la situació és la que hi ha.

També tenim jubilats, un d’ells gitat al llit sense parlar ni caminar des de fa mesos, a l’Hospital de la Ribera li diagnosticaren un trencament de maluc, li’l canviaren, clar per cada canvi la concessionària cobra, però sembla que això no era, però això ja està cobrat. Cobrat com les plaques que li feren als braços a la germana quan sols es queixava de l’esquerre, però sembla que pel dret també havien de facturar. S’escriu model Ribera Salud, es llegeix especuladors de vides humanes.

L’autònom de la finca aquesta mateixa setmana ha tancar el comerç que tenia on afirmava que sols registrava pèrdues, el fill universitari em comentava que ja no es matriculava per crèdits, només mirava els euros, euros i motxilles que no paren de vigilar els de l’edifici del costat amb la por que arribe setembre i l’inici escolar.

I poques coses més, 20.000 euros ens contava la veïna del quart que li havien estafat amb preferents, ara mateix no sé si s’hauran sotmès a un segon robatori, encobert per vosaltres per arbitratge, haurà demandat a la companyia o ho haurà deixat estar, fa temps que no parle amb ella, ni amb el seu marit que la última notícia que tenim és el “bum” que va reproduir des de la terrassa a l’asfalt.

L’altre dia quan celebrava les dades de l’atur ja ho pensava, no sé on viurà, ni quants ponis, confeti o caviar comerciaran els seus veïns, ni quants ho declararan, però la meua realitat és aquesta, i com comprendrà la majoria absoluta que la va fer ministra també ix d’aquesta gent, esperen que ho vegen clar, vostè ja té matèria per fer-se una idea dels nostres veïnats.

Uns veïnats que amb la seua reforma laboral van més fàcilment a l’atur, que se’ls ofega diàriament amb pujades d’impostos sobre la classe treballadora al mateix temps que se’ls redueix, o elimina, el sou, és el meu veïnat, vostè que és de resar pot començar a fer-ho, en qualsevol el veïnat creuarà el carrer i entrarà al seu barri.



This entry was posted in A tall a tall, si més no. Bookmark the permalink.

Comments are closed.