Salari mínim, del temps i sense sucre

Resultat d'imatges de mr wonderful cuando te quejes de tu trabajo

Podria haver seguit l’article anterior i haver entonat el ¿Y el salario pa’cuando? però qualsevol s’atreveix a canviar una paraula d’una cançó, sobretot aquesta setmana. No és menys important saber el salari quan, però l’actualitat recent ens porta a parlar del quant, així que millor tirem de clàssics i deixem de fons l’Ovidi cantant Tot explota pel cap o per la pota.

Durant aquests darrers anys d’èxit del capitalisme, o crisi social, han triomfat en l’ideari col·lectiu valors del capitalisme com el de l’individualisme, focalitzant en els individus els problemes estructurals i invertint sobre cadascú de nosaltres la responsabilitat de tot problema: si no tens feina és perquè no t’esforces prou o perquè no vols. L’objectiu és clar, trencar tota possible solidaritat obrera i portar-nos a una lluita individual i, ja vos faig l’avanç, inútil. Per terra, mar i aire ens han bombardejat amb filosofia de sucrets, empreses modernes amb missatges i dibuixets, Ajrams triomfadors, televisions, ministres i empresaris honoris causa, tots amb un mateix discurs: Cultura del esfuerzo, Tú si que vales i tota la pesca. Ja saps, no busques la felicidad ahí fuera, la tienes dentro.

I van pujant els lloguers, la llum, l’aigua, el gas, el wi-fi, el pa o la benzina. Però hi ha lliçons/solucions per a tot. Si pugen els lloguers, ens venen com a moda els nínxols com a habitatges, si puja la llum, revisa les llums perquè serà per no tindre llums de baix cost o LED’s, si puja el wi-fi, ens oferiran el llistat dels cafés de la ciutat on tindre accés i si puja la benzina, com aquest pont, als informatius d’ À punt ens proposaven omplir depòsits abans de la pujada de preus, servei públic, si hay salero, no hay días reguleros.

Per a ells també hi ha sempre solucions. Que fa fallida l’especulació, els rescatem, que falla la plataforma Càstor, la rescatem, que diuen tanquen els caixers, els paguem el local, que fallen les autopistes, les rescatem. La felicidad se escribe con una gran sonrisa.

Com podeu observar solucions hi ha per a tots però són dispars. Ara han anunciat una pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i les reaccions han començat a produir-se. Ara com quedaria lleig culpar els immigrants de la baixada dels salaris, com han fet quan el debat no era pujar-lo, es posen nerviosos i els seus economistes i els partits defensors dels interessos del capital han començat a posar-se les mans al cap i de passada a amenaçar-nos. Com van a renunciar a fer-se més rics, a fer més gran la diferència entre rics i pobres com estan fent els darrers anys? Vinga, a mi no em toques i tu esforça’t, que si tens una cotxera hui, demà pots tindre una botiga al carrer Colom, Todo es posible con ganas y café.

Segurament hauran de començar a aplicar-se el que ens prediquen i anar fent-se a la idea d’anar dignificant els salaris. La pujada és només un anunci, una promesa i, ara sí, nosaltres podrem fer real que es materialitze. Sabem que una flor no farà primavera, ni jardí, i un Botànic no farà bosc, però som mil llavors fartes de sequera, mantenim viu l’esperit del 9 d’octubre, entre totes tot.

  • Un salari mínim interprofessional?
  • Sí, del temps i sense sucre.

This entry was posted in A tall a tall, si més no. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *