Casado i la família

Si major és la competència més has d’exposar els teus productes i Pablo Casado que ho sap destapa al cent per cent el programa del Partit Popular per tornar a liderar la dreta espanyola. No són ocurrències, no són eixides de to, és el programa sense eufemismes ni edulcorants.

Casado torna a manifestar que vol decidir per les dones, els molesta quan diuen «no és no», i els molesta quan volen decidir sobre el propi cos. Al cap i a la fi, l’oposició a l’avortament la podem resumir en això, l’oposició a la decisió al dret a decidir de les dones.

Cal recordar que per dret al avortament entenem un dret que engloba entre altres el dret de les dones a decidir sobre el propi cos. Això que recordareu «nosaltres parim, nosaltres decidim»; i en aquest sentit les lluites per aquest dret als anys 70 es centraven en poder decidir, tant en el sentit de decidir avortar, com decidir tenir fills, així es defensava tenir igualtat d’oportunitats per tirar endavant una família.

No caiguem en el parany dialèctic, la dreta no ha defensat mai la família, ni molt menys la natalitat, han defensat sempre els seus interessos econòmics i socials amb la voluntat de controlar sempre les nostres vides.

La família i la natalitat es defensen amb uns salaris dignes, facilitant l’accés a l’habitatge, trencant amb la precarietat laboral, no espoliant l’administració pública menejant diners d’ací cap allà, no rescatant bancs que expulsen gent de les seues cases col·leccionant cases buides. La natalitat i la família es defensen garantint l’accés al material escolar i la gratuïtat de l’educació pública des dels zero anys.

Les pensions es garanteixen amb cotitzacions, no amb evasors fiscals, amb fraus com el no pagament de les hores extres o les deslocalitzacions empresarials a paradisos fiscals; les piràmides poblacionals com es recull al Pacte de Toledo es corregeixen, també, amb les entrades d’immigrants, que per cert fins fa res l’il·lustrat afirmava que no cabien ja a Espanya.

Preferirien per a nosaltres, com a treballadors i com a dones, drets del segle V o X, se’ls queda massa gran el segle XXI i intenten fer trinxera contra l’avanç imparable del feminisme. Un feminisme que no baixarà la bandera de la defensa del dret a decidir de les dones per més banderes rojigualdes que intenten posar-nos als ulls per intentar ocultar-nos les seues misèries.

This entry was posted in A tall a tall, si més no. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *