Sal de ma vida [1×01]

Molts em pregunten com he arribat fins ací i la veritat, no sé molt bé que respondre, però ho intentaré, començaré per aquell dia.

Feia unes quantes setmanes que les parets de l’oficina m’ofegaven, portava allí tres anys llargs, normal, sense més. Fins llavors no m’havia fixat que les parets no eren de vidre com les havia vist a la televisió, el gotelé brusc que decorava parets i sostres cada vegada el veia més amenaçador com si estiguera al fons d’una piràmide tal com ens ha mostrat Hollywood.

I sí això m’ofegava, era poc comparat amb la tortura que em suposava la hipoteca del pis, de l’Audi Q5, del Mac i del viatge al Japó. Era hipoteca d’objectius, no de diners, i això m’ofegava més perquè no els havia marcat jo, me’ls havien marcat. Ni hi havia pis, ni cotxe, ni mac, ni viatge. Ni tan sols l’havia demanat, amb els 500 euros mensuals de propina que em donaven, poques coses podia firmar.

Aquell dia, em vaig anar alliberant d’aquelles pedres que portava a la motxilla i cada vegada m’ofegava més al pou. Com tots els matins em vaig alçar i vaig agafar el 95, però aquell dia no vaig baixar, em vaig deixar portar com peix mort pel corrent i vaig seguir la línia circular. Total, tampoc s’adonaran que no hi vaig.

Ho tenia clar, em dedicaria a escriure, vaig estar mirant premis literaris, alguns estaven molt ben pagats. Semblava senzill, la història ja la tenia pensada: una advocada que s’enamora d’un periodista expert en drets humans que es coneixen en una rebuda a Bilbo i que amb el títol d’Impartial serveix de fil per a respondre al Patria, que ens havien venut imparcial, d’Aramburu.

I l’autobús continuava anant amunt i avall, entrava i eixia gent, i jo ja era un element més del vehicle, un element que en aquell moment ja no li importava res més, només volia 50 euros per convidar la crush a dinar i a l’exposició de Harry Potter. La màgia no es manifestà, però em sonà el telèfon.

No era la crush, era de l’oficina. Et passa alguna cosa? No. Encara com. No, eixe és el problema, que ja fa massa temps que no em passa res, dimecres aniré i recolliré les meues coses.

Allibera’t, com quan tens la motxilla xopa i comproves que el mòbil no s’ha banyat; emocionat, com quan la crush li fa fav a l’última foto d’Instagram, vaig decidir baixar de l’autobús.

Vaig anar a una cafeteria, i amb la por de no ser entés, vaig demanar un café del temps. A la taula algú s’havia oblidat un retolador i el vaig adoptar. Quan em van portar el café, mentre imaginava els diàlegs del debat que tiraven sense veu per la televisió, vaig escriure al saquet de sucre «Sal de ma vida» i em vaig sentir observat, era algú, la que s’havia deixat el retolador i me’l demanà.

Vaig notar que observara la meua obra d’art, el bitllet d’anada on estic ara, i es presentà. Sóc Clàudia, et puc fer una proposta? Em preguntà. I vaig acceptar, no és més del que cobrava fins ara, i serà només un pagament, però abans d’escriure llibres, millor començar a escriure saquets de sucre. L’obrim?

This entry was posted in iRelats, Sal de ma vida. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *