Lingüicidi estatal: del colonialisme militant a l’autodeterminació resultant

Aquesta setmana s’ha fet públic l’escrit de l’Abogacía General del Estado (d’ara en avant, Pues Bien) mitjançant el qual s’oposa al recurs de cassació interposat per la Generalitat Valenciana i l’STEPV-IV contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) que mutilava el Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat.

Des de la posada en marxa del procés d’autodeterminació de la comunitat autònoma de Catalunya un sector del món del dret (del qual m’excloc orgullosament), s’ha agafat com tasca principal la defensa de la integritat territorial i de l’ordenament constitucional (competència de les Forces Armades), i en aquest context qualsevol cosa que no els agrada ho ataquen violentament obviant moltes vegades els principis més bàsics del dret i la lògica.

Aquest sector mai ha entés com a espanyoles el que la Constitució anomena «altres llengües espanyoles» i qualsevol mesura que siga per garantir-les els posa en alerta. Quan la regulació del valencià era mera declarativa, com en els anys de prevenció del valencià amb el govern popular, no hi havia problema però quan el Botànic vol materialitzar els drets declarats anteriorment i canvia aquella prevenció per una promoció del valencià comencen a eixir les complicacions.

Entre aquestes polítiques de promoció engegades per l’executiu valencià es troba el Decret 61/2017, conegut entre el funcionariat com el Decret del «Bon dia», un decret que s’hauria d’analitzar dins del mandat constitucional que tenen els poders públics de tindre un especial respecte i protecció de la pluralitat lingüística, però molt lluny d’això el TSJPV primer, i ara Pues Bien, ho analitzen des de l’òptica de l’«a por ellos», amb el recel abans esmentat de garantir allò no amenaçat i sobre dues primícies absolutament falses: que l’administració valenciana només treballa en valencià i que el castellà està en perill al País Valencià.

El punt més mediàtic ha estat el que regula les relacions amb les comunitats autònomes del mateix àmbit lingüístic del valencià, ja que sentència i escrit rebutgen que mitjançant el Decret es puga regular una realitat que no els agrada amb el fals argument dels principis de legalitat i de jerarquia normativa, tant el TSJPV com Pues Bien es fan trampes jugant al solitari.

És cert que han de ser els estatuts d’autonomia els que reconeguen l’oficialitat de la resta de llengües diferents del castellà en cada territori autonòmic, i també és cert que només l’Estatut valencià es refereix a la nostra llengua com a «valencià», però diu alguna cosa més l’Estatut? Trenca el principi de legalitat anar a un diccionari a consultar algun concepte o definició?

L’article 138 del Codi penal declara que «El qui mate a altre ha de ser castigat, com a reu d’homicidi, amb la pena de presó de deu a quinze anys», no defineix matar i et poden caure fins a quinze anys de presó per una acció que no queda ben definida per la llei. A ningú li ha passat pel cap qüestionar-ho i això que l’aplicació del Dret penal ha de ser més restrictiva que la del Dret administratiu. Queda clar que només amb la burrera militant es pot no entendre el que és de sentit comú.

Tornem a la regulació del valencià que fa l’Estatut perquè en aquest cas podríem derivar-se directament a la ciència (com la que determina si una persona està viva o morta) per determinar què és el valencià, però no ens cal perquè fins i tot, l’article 41 declara qui ha de determinar la normativa lingüística del valencià, que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que al Dictamen del 9 de febrer de 2005 va determinar (per si algú encara tenia algun dubte) que valencià i català són la mateixa llengua.

Per això és incomprensible que Pues Bien afirme en l’escrit que la delimitació de l’àmbit es fa pel Decret quan com hem vist queda plenament establida a l’Estatut d’Autonomia.

D’altra banda, Pues Bien s’aventura i va més enllà de la sentència del TSJPV. La sentència no entrà a qüestionar la unitat de la llengua, i únicament jugava amb aquest truc dels principis de legalitat i lectura parcial de l’Estatut, però ara Pues Bien s’atreveix a qüestionar-la pegant-li voltes a la Sentència del TC que avalava que la Universitat de València anomenara en el seu àmbit català al valencià perquè la sentència del TC es basava en l’autonomia universitària i no en els criteris científics.

Però no és l’única vegada que els tribunals s’han pronunciat sobre la unitat de la llengua, per això el TSJPV digué que «no volia entrar», perquè sabia que trobaria si entrava a analitzar-ho, un coneixement de prop que tal volta a Pues Bien li queda lluny i tal volta cal que li aproximem, la Sentència 4/2013 del TSJPV explicava molt bé:

«Como ya se dijera en Sentencia de 28 de abril de 2006 (rec. 873/04) y de nuevo debe expresamente reiterarse: «Solo el empecinamiento en la ignorancia y rechazo de los criterios científicos que avalan la unidad lingüística, se manifiesta como exclusiva razón de mantenimiento de la posición contraria por parte de la Generalitat, máxime cuando existen reiterados pronunciamientos jurisdiccionales que desautorizan tales argumentos, lo que fuerza a este Tribunal recordar que una de las más elementales exigencias del Estado de Derecho que consagra nuestro texto constitucional, es la del imperativo cumplimiento de las decisiones jurisidccionales, especialmente por parte de los poderes públicos, que deben servir con objetividad los intereses generales»

Com diria Pues Bien, l’èmfasi de la negreta és meu, i el deixe citat en el text original, per si ho entén millor i perquè vaja prenent consciència de la realitat delicada de l’ús del valencià al nostre país, sobretot en l’àmbit del Dret i la justícia.

Queda clar l’objectiu que tenen, una llengua comuna, gran i lliure, un colonialisme militant que ens vol fer parlar en castellà sempre, fins i tot quan ens dirigim a qui parla amb la nostra llengua, com si ens estiguérem relacionant amb Extremadura o Andalusia, o amb Xile, Argentina o Perú. La por és tan gran que obliden el missatge que ens donen: només amb un estat propi podreu utilitzar la vostra llengua; i d’altra banda: amb Catalunya vós heu de relacionar com vos relacionaríeu amb Argentina, de fet, els tracten ja com a potència estrangera. Del colonialisme militant a l’autodeterminació resultant.

No volen protegir la nostra llengua, no tenen el més mínim de respecte, és més, podem creure i no ens equivoquem que la prefereixen morta, ara falta vore que sentenciarà el Tribunal Suprem, si posarà al seu lloc a Pues Bien i TSJPV o si continua amb el lingüicidi estatal. Com a esperança la Generalitat Valenciana ha dit que es continuarà comunicant en valencià amb Catalunya i Balears. Com a burrera màxima i com a últim recurs en cas de ser requerits, sempre podran dir que això que han escrit és castellà i és que, a diferència del valencià, no hi ha cap llei que diga amb quina normativa hem d’escriure el castellà.

This entry was posted in Advocat de secà. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *